Una de les objeccions més comunes que inevitablement sentirem respecte al FairCoin, és que la gent més radical de cap manera hauria d'implicar-se enl’assumpte dels diners. Aquest argument té una atracció superficial, però inevitablement una troba que tal negació abstracta s'anul·la a si mateixa amb la seua pròpia irrealitat: com podem veure, en el món actual totes ens veiem obligades a utilitzar monedes convencionals per a les nostres transaccions rellevants -esta és la forma més fàcil de refutar una asseveració tan dramàtica, mostrant que el sistema monocultural existent no té capacitat per a enfrontar determinats canvis que no encaixen en un esquema simple i instantani de "o una cosa o una altra", al llarg del temps. L'altra forma d'examinar tal crítica és refutar-la des de la perspectiva del rerefons històric.
Així doncs, en tal crítica es pressuposa una veritat eternament vàlida quant al que el radicalisme significa o implica. Però contràriament, els primers socialistes utòpics, com Owen i St. Simon, estaven, directament interessats a organitzar les eines col·lectives i la conformació de la nova societat en cooperatives econòmiques; i de la mateixa manera, una de les principals preocupacions de Proudhon era organitzar un banc equitatiu que facilitara el crèdit per a les treballadores i agricultores empobrides. Aquestes idees estan lluny d'estar desfasades; de fet, proporcionen les bases materials per a gran part del que més tard es va conéixer com el moviment obrer, que sempre va tindre un fort component relacionat amb les cooperatives i la creació d'alternatives econòmiques al sistema imperant.
Açò també s'observa en la història de la revolució espanyola de 1936, on no hi havia la clara distinció entre les cooperatives i el treball polític a l'hora de crear un món nou i més just. Així, inclús a partir d'un breu estudi de la història, veiem que tal distinció pressuposada per aquesta crítica altament dualista no existia realment en els grans moments de rebel·lió del passat. A un nivell més profund, podria inclús analitzar-se històricament el fonament de tal crítica i proposar que tal abstracció i desconnexió entre els mitjans i els fins, els desitjos i les ferramentes necessàries per a aconseguir-los, és en realitat un producte de la nostra pròpia societat postmoderna, on hi ha una societat oficial clarament disfuncional, corrupta i financeritzada, un desig generalitzat de canvi i, no obstant això, una falta de propostes i programes clars per a transformar el món, a causa dels fracassos dels models de canvi radical social del passat, ancorats com estaven en les concepcions de l'Estat.
Açò es relaciona en general amb l'espinosa qüestió de com canviar el món actual: però en el passat estaven convençudes de que seria un projecte a llarg termini i podria dir-se que de caràcter gradual, combinat amb moments d'avanç extrem; en altres paraules, el desenvolupament seria alguna cosa pareguda a la descrita pel terme d’"equilibri puntualitzat". Açò significaria compromisos necessaris amb el món objectiu, però també la determinació que tals compromisos serien un pas parcial en el camí cap al canvi d'aquell món i que, per tant, serien una sèrie de passos, cap dels quals tindria un caràcter total, però que presos en la direcció i el camí correctes, conduirien finalment a una forma més elevada d’avanç social.